nueve meses... pa esto

Corrien les cinc de la vesprada aproximadament quan l'arbitre decretà que ni ciudad real ni el ademar león s'havien presentat a jugar, aleshores decidí que guzman i cervantes ho feren en el seu lloc.
El partit es presentava amb no poques baixes, si tenim en compte el mig del camp que jugà contra la colonia i el d'aquesta setmana no repetí cap dels titulars, rafa lesionat, toni treballant i Galera no sé quina excusa va posar, no sé que d'una xiqueta que havia tingut la dona... en fin.
però entrant en els quefers del partit, aquest no començà malament, és cert que no dominavem la pilota ( però tampoc ho fem mai) però les arribades per banda del guzman no fructificaven en tirs a porta i, els pocs que ho feien trobaven la àvida resposta de l'omnipresent Darós.
Però com no, en l'afan pel jogo-bonito ( sempre dels altres) en lloc de tombar al rival al mig del camp ho fem quan està a la vora de l'àrea. xut directe de Fernando que com diuen en canal nueve: Ha entrat fregant el pal!!!!!!!!!!!!! quin golàsssssss. Però bé tornem a la premsa sèria.
la cosa és que novament: a remar. En una d'estes xema se crea una jugada i llança al pal. la resposta: el segon gol del guzman. cap gacho i un nou golet d'ells més per anar-nos -en calentets al mig temps.
Al descans Esbrí ens arenga qual Galera i sortim més enchufats i com a prova són un parell d'arribades que queden en el no res fins que després d'encaixar el quart, comencem a marcar ara tu, ara jo i al remat com tots sabeu 8 a 4, com en el balonmano.

la soledad se encuentra en la banda

podria ser el títol d'una bona novel·la sobre una prostituta, però no. se tracta del sentiment de frustració que viuen els nostres extrems/laterals ofensius. Recorde rubén (quan jugava) alçant els braços demanant balons; el dissabte Ernesto se n'anà acovardat excusant-se en una vella lesió... però quan tots baixen els braços naix la fúria d'aquells que ho deixen tot en la defensa i encara es sacrifiquen obrint el camp perquè els davanters se n'aprofiten. Sí amics, és un treball lleig, pesat, fosc, sacrificat però algú ho ha de fer. i ho fa. i no diu res perquè els extrems/laterals ofensius són humilds i treballadors. És per això que des d'ací volem trencar una llança per aquests jugadors.

El Dandy: Esbrí per organitzar constantment l'equip, donar ànims a tots quan la cosa no anava bé moure l'equip.

El Killer: Chema per els gols i Miguleín. Sis anys en les penyes... ja tocava.

O rei: Joao, Esbrí, Joan i Garry: minut dos de la segona part. Joao toca arrere per Joan, aquest es recolza en Esbrí que la punxa cap a Garry i aquest últim amb un toc sutil la torna cap a Joao... sempre i quan Joao hagués corregut i saltat fins al sostre de l'escola la moleta.

El Pena: l'arbitre. que a més de semblar-se al lengua, era DJ de la murete de gusto i se'l veia un poquet xulet.